Benvinguts sigueu a Vallestàvia

Per anar a Vallestàvia, cal pujar per la carretera departemental n° 13 més amunt de la Plana de Vinçà i entrar en el massís del Canigó per la vall de la Llentillà. Aquesta carretera, tallada dins l'esquist, serpenteja sobre el riu i sobreploma un estret barranc.

Al cap d'un quart d'hora de progressió al si d'un paisatge salvatge, la vall s'eixampla de mica en mica per donar lloc als prats que han vist néixer el poble. Tot primer, és l'església romànica i el seu campanar de dos arcs que ens accul, alçat a la vora del riu sobre un paratge de meta lúrgia antiga.
Més enllà, sobre un esperó, el campanar s'aixeca, vella torre reconvertida. A baix, sota la seua protecció, les cases de pedra bruna de la Torre davallen el pujol taillat de feixes abruptes. Un pont medieval salta el riu per accedir a la Farga on fa temps prosperavan dos molins i una farga catalana.
El cor del poble està aquí amb dues parts ben distinctes, testimonis d'un passat acomplert, l'una protectora i encimbellada, l'altra industriosa al llarg del riu.

La carretera, després d'una breu traversia de l'aglomeració, recorre encara alguns planers per tornar endinsar-se en una vall estreta cap a Vallmanya. Però Vallestàvia no es limita a aquest indret tant acollidor. Les faldes de la vall, culminant a 1700 m, estan constellades de masies on la ramaderia es desenvolupa. A més, els antics camins de mules, obers en les penyes, sobre parets seques i a través els boscos són una crida a la passejada cap als paratges naturals o les ruines del patrimoni miner.

Poble petit d'un centenar d'ànimes, Vallestàvia és un recés de pau on els habitants privilegien l'acolliment i on tres associacions multipliquen les animacions tradicionals i culturals durant tot l'any.